Sign In Sign-Up

Welcome!

Close

Would you like to make this site your homepage? It's fast and easy...

Yes, Please make this my home page!

No Thanks

  Don't show this to me again.

Close

            EDITH STEIN, UNA DONA INTEL·LECTUAL I SANTA DEL NOSTRE TEMPS

            Qui és aquesta filòsofa alemanya, d´origen jueu, que conscientment es fa atea,  convertida al catolicisme al llegir la Vida de Santa Teresa, activa feminista que lluita per la promoció de la dona dins l´Església que ingressa carmelita descalça i mor en un camp de concentració nazi?

            1. En la infància creient i atea en la joventut

            El 12 d´octubre de 1891 neix Edith a Breslau (Prússia),  és l´onzena filla d´una  família jueva. Quan sols té  un any i mig mor el seu pare. La seva mare de caràcter enèrgic i treballadora aconsegueix tirar endavant una  indústria de fusta. Quan l´economia està afermada, la mare permet que les seves filles més joves facin estudis acadèmics, quelcom poc comú en la dona d´aquell temps. Edith estudia amb constància i aconsegueix bones notes. Però ella el què necessita és una  resposta a les moltes preguntes que es fa en el seu interior. Resposta que tampoc troba en la seva família, per això cerca  relació amb gent que viu el judaisme de forma liberal, que no assisteix a les sinagogues, ni observa els dejunis. A poc a poc,  ella s´allunya de la pràctica religiosa dels seus, i se li adorm la fe dels seus pares.

            Edith als 15 anys decideix  abandonar els estudis, creu que per ella mateixa pot  resoldre els seus interrogants llegint tot el que li cau a les mans. És en aquest temps quan ella bandeja de la seva vida el tema religiós i es declara  atea. Més tard escriurà: “Vaig perdre el costum de resar amb plena consciència i per pròpia decisió”.  Un cosí li recomana que torni als estudis en un estiu recupera els tres anys perduts.

            2. En la filosofia cerca la veritat

            Ingressa a l´Universitat de Breslau on estudia filosofia,  malgrat que  un oncle seu la vol encaminar ver l´estudi de la medecina. Ella pren aquesta decisió perquè considera que “som en aquest món per servir els homes, i això es pot assolir d´una manera més perfecta realitzant allò pel qual cadascú està millor dotat”.  Un dia Edith llegeix  a la premsa que Hedwig Conrad-Martius s´ha  doctorat en filosofia. Ella la vol imitar i vol ser deixeble de Husserl i per això anirà estudiar filosofia a la Universitat de Gottinga. Husserl havia creat un camp propici per a la dona. Amb la fenomenologia la dona entra en la historia de la filosofia.

            Edith cerca en la fenomenologia trobar la veritat sobre si mateixa i sobre el misteri de l´home. Aquest mètode cerca l´anàlisi de la realitat sense prejudicis, deixant de banda el que  ja es coneix, per tal de captar la realitat en la seva genuïna veritat. Aquest mètode respon  al seu desig de trobar la veritat. Més tard aquest mètode l´ajudarà acceptar a Déu tal com Ell es vulgui manifestar.

            A l´escola, i a la universitat, Edith Stein és  sempre considerada una estudiant brillant. En el batxillerat, llicenciatura i doctorat aconsegueix les qualificacions més  altes. Tot i això ella mateixa escriu: “Des dels primers anys de la meva vida, sempre vaig saber que és més important ser bo que ser intel·ligent.”

            A la Universitat de Göttingen, coneix a Max Scheler, segueix un curs sobre: <<Formalisme en l´ètica i ètica material dels valors>>. De Max Scheler ella escriurà: “Va succeir en un temps, en què ell mateix estava ple d´idees catòliques, les quals ens recomanava amb tota la brillant força del seu esperit i el seu do de paraula. Fou el primer contacte amb aquest mon desconegut per a mi fins llavors. Encara que no em portà a creure, però em va obrir tot un horitzó de <<fenòmens>> que jo no podia deixar de banda.”^[1]

            La trobada amb cristians convençuts com el filòsof Adolf Reinach, la posarà en contacte amb la vivència pràctica dels valors religiosos.  Amb en Reinach ha trobat per primera vegada un amor i una bondat que superen totes les experiències anteriors. Ha comprès que l´amor al pròxim d´un cristià creient es diferència essencialment d´un afecte purament humà.

            Edith està plena de preguntes sobre ella mateixa,  manté  una viva preocupació per la defensa dels drets de la dona. Ja en la seva joventut forma part de l´Associació prussiana pel vot de la dona. Ella mai s´ha sentit  inferior a l´home,  ni un ésser al seu servei. Està  convençuda que la dona té  molt camí per fer i una de les seves conquestes és la professió intel·lectual. El camp de la filosofia fins feia molt poc estava allunyada de la dona. Part del seu temps d´estudiant el dedica a donar cl__ses a dones treballadores.

            El 1914, quan esclata la I Guerra Mundial, afirma que en aquest dia ha acabat la seva vida privada, i tot el què és pertany a l´Estat. Actuant en conseqüència deixa els seus estudis i s´ofereix voluntària a la Creu Roja. Durant sis mesos  atén malalts infecciosos, donant el millor de la seva persona.

            El 1916 Edith anirà a Friburg com a primera assistent de Husserl. Aquí es doctora en filosofia amb la qualificació Summa cum laude. El seu treball com assistent de Husserl no la satisfà , ella  vol treballar independentment, per això aspira a tenir una càtedra a la universitat, encara que com  a dona sap que no té possibilitats d´obtenir-la, malgrat obtingui  les màximes puntuacions. No obstant aquesta discriminació que pateix la dona intel·lectual, es presenta quatre vegades en diferents ciutats al llarg de tretze anys. Fins i tot presenta una interpel·lació al Ministre de cultura i ciència de Prússia. En ella li diu que la pertinença al sexe femení no ha d´ésser un impediment per desenvolupar una carrera científica, i demana  l´habilitació de les dones acadèmiques. “El ministre està d´acord amb els plantejaments d´Edith Stein, i les universitats van rebre un decret on es recollia una normativa més moderna.”^[2]

            3. Crisi existencial

            Edith ha cercat en la cultura no sols la veritat sinó també la felicitat, però en els dos aspectes queda decebuda.  Ella estima la veritat i per això mai es va tancar per a  acollir- la sigui on sigui. Edith anys més tard escriurà: “La meva ànsia de veritat era la meva única oració.” Aquesta actitud noble i lleial l´ajudarà a  trobar el que ella amb tant delit ha cercat tota la seva vida. Déu va preparant la terra perquè quan Ell es manifesti de forma imprevista ella l´accepti sense reserves.

            L´any 1917 té la primera trobada forta amb la fe. L´octubre d´aquest mateix any rep una notícia: el seu estimat professor Reinach, convertit amb la seva esposa  al protestantisme, mor en els camps de batalla de Flandes. En anar a visitar la seva vídua per donar-li el seu condol, espera trobar-se amb  una dona desfeta pel dolor, en canvi la troba  serena i plena d´esperança.  Edith constata per primera vegada la força de la Creu de Crist, capaç de vèncer el dolor i la mort.

            Ella mateixa confessarà:“Va ser la meva primera trobada amb la creu, la meva primera experiència de la força divina  que procedeix de la creu i es comunica als qui l´abracen. Per primera vegada em fou concedit contemplar amb tota la lluminositat a l´Església que neix de la passió de Crist, en la seva victòria sobre l´agulló de la mort. Va ser en aquest moment quan la meva incredulitat es desplomarà, trontollarà l´hebraisme i Crist radiant davant meu, Crist en el misteri de la seva creu."^[3]

            Se sent atreta per Crist, però aquest exigeix massa, viu una crisi existencial, ella que sempre ha decidit per si mateixa, es troba indecisa, davant un laberint i no hi veu cap sortida.

            Edith queda preocupada pel tema religiós, llegeix el Nou Testament. Els llibres de filòsofs que parlen sobre aquest tema, però con que tracten  aquest tema amb superficialitat li cauen de les mans. Molts dels seus amics es converteixen al protestantisme, ella veu a les esglésies persones que preguen amb fe sincera, descobreix com en el silenci es pot dialogar amb Déu si es creu en ell. Aviat les seves preguntes trobaran resposta. 

            4. Conversió al catolicisme           

            L´estiu de 1921, visita uns amics,  aquests marxen de viatge. Ella es queda sola a la casa dels amics, va a la biblioteca i agafa el primer llibre que troba, és la Vida de Santa Teresa de Jesús, escrita per ella mateixa. Comença a llegir el llibre  i no el deixa fins que l´acaba, que és ja de  matinada, quan el tanca diu: <<Aquesta és la veritat>>.

            Edith està cansada de teories.  Teresa de Jesús no explica axiomes sinó el que ella ha viscut, desitjat, temut, experimentat, sofert i gaudit.  Descobreix la  interioritat d´una dona  enamorada de Déu. En el llibre de la Vida, Santa Teresa explica com Déu s´ha fet present en la seva vida introduint-la en l´experiència mística, il·luminant-la amb una Saviesa Superior, unint-la estretament amb Ell. Teresa ho explica amb humilitat, amb transparència, amb gran serietat. I  Edith es deixa seduir per l´experiència de Teresa.   

            En  el mètode fenomenològic, Edith  ha trobat  una veritat formal, relativa, limitada a una lògica freda, la del coneixement habitual, que li ensenya a comportar-se en les tasques habituals,  però que no li  dóna una sentit a la vida. Però ella té fam de veritat, està cansada de petites veritats i de paraules buides. Santa Teresa dóna un testimoni de Déu molt diferent al de la filosofia i  de la ciència. Es troba amb un Déu que,  abans que tot i per sobre de tot, és amor. Teresa li explica que Déu, que habita en una llum inaccessible, es fa proper; que la Mística és el tracte immediat amb Déu. Edith veu que aquesta sí que és la veritat que ella busca. En aquest nivell,  la Fe i l´Amor constitueixen la font de la veritable Saviesa.^[4]  Després de llegir el llibre la Vida de Santa Teresa s´il·lumina la seva vida, decideix imitar Teresa,  experimentar la seva  vida. Es  convertirà al catolicisme i,  més tard,  ingressarà al Carmel per caminar vers la trobada íntima amb Déu. Quan tornen els seus amics del viatge, tot ha canviat en ella.

            Edith experimenta un canvi en el seu interior, "se sent  influïda per quelcom o algú aliè al seu ser natural. És com ser tocada per una força del més enllà, és quelcom que se li ha donat com a regal, que ella mai hagués pogut aconseguir amb els seus propis esforços".^[5]

            La nova convertida descriu la seva experiència de conversió: “ Em sento ... com algú que va estar en perill d´ofegar-se  i que llavors,  en una habitació clara i calenta, se li regala pau i acollida, encara que segueix tenint al davant els seus ulls aquella  mar fosca. Una persona així agraciada qui no sentiria una mena <<d´esgarrifança>> alhora que una immensa gratitud per aquella forta abraçada, que l´ha agafada  i salvada a terra segura...”^[6]

              El dia següent compra un catecisme,  un missal i els estudia amb passió de convertida. Entra en una església i demana el Baptisme al sacerdot, aquest queda sorprès i li pregunta qui la prepara. Ella li contesta que li faci preguntes. El sacerdot queda sorprès de la seva preparació. El dia 1 de gener de 1922 -als 31 anys- rep el Baptisme, i li posen el nom nou elegit per ella: Teresa. El que havia començat transformant la seva intel·ligència i les seves idees ara transforma tot el seu ésser, reneix, és  una dona nova, una dona de Déu, la gràcia completa en ella l´obra de la naturalesa. 

            Edith torna a Breslau i comunica a la seva mare que és catòlica, per a la qual la seva conversió és  un cop molt dur, però ho  intenta acceptar  amb esperit de fe. Lluny de ser expulsada, Edith es queda amb la família, i acompanya  la seva mare a la sinagoga i s´uneix a ella en la pregària dels salms.

            5. Una fe viscuda amb radicalitat

            Amb el baptisme pren la resolució: viure en plenitud la vida cristiana abandonant-se a la voluntat de Déu. Empren seriosament la vida cristiana: portarà d´ara endavant una vida semi-religiosa, treballarà com a professora en col·legis i institucions religioses, i dedicarà llarg temps a l´oració personal.

            Edith, al poc de convertir-se al catolicisme, abandona la seva activitat científica, imagina la vida cristiana com una relació personal entre Déu i l´home. Vol viure <<sols>> per a Déu; cap altra activitat la considera  com una distracció. El seu primer director espiritual i , més tard, Sant Tomàs li fan veure l´error d´aquesta idea. Compren que Déu es val de molts mitjans en el seu pla de salvació. Poc a poc l´Església com a comunitat i lloc de manifestació de l´amor diví, entra en el seu horitzó.^[7]

            Desitja consagrar-se a Déu en la vida religiosa, però li aconsellen que esperi, en atenció a la seva mare jueva, ja que seria un cop massa dur per a ella;  a més ha de passar  temps perquè la seva fe cristiana es consolidi i sigui provada la seva vocació religiosa. I també el <<món>> necessita de la seva ciència, de la seva pedagogia i, sobretot del seu testimoni cristià.

            Treballa durant 8 anys com a professora en un institut que dirigeixen les Dominiques a Espira, allà serà no sols la millor educadora de les alumnes, sinó que també hi exercirà una influència notable  en les religioses i aspirants.

            Edith descobreix l´amor i la seva importància per a la vida cristiana, per això ha d´obrar en conseqüència encara que hagi de sacrificar la seva tendència innata al recolliment i al silenci.  Teresa Renata escriu: “Sols Déu sap quantes persones va ajudar,  va aconsellar i  va guiar, i quants va alleugerir en les seves necessitats del cos i de l´esperit, com àngel de caritat. Sempre tenia temps pels altres” Com ho expressa A. Lobato: De tots era  propera, perquè estava lluny d´ella mateixa.”^[8]

             El jesuïta Erich Przywara l´anima molt perquè  continuï  la trajectòria intel·lectual i preparari treballs dignes del seu talent. L´orienta  perquè estudiï a Sant Tomàs i el cardenal  Newman convertit com ella al catolicisme. El seu contacte amb Sant Tomàs l´ajuda a descobrir que és possible conrear la ciència com un servei a Déu. I des d´aquesta nova llum  decideix reprendre amb serietat el treball científic. A més, per a la seva formació fou important el contacte amb  Sant Tomàs, ja que la seva ciència l´ajudarà a aprofundir en els misteris de la fe catòlica. En un principi sent desànim,  perquè la vida interior l´omple  més que la vida científica.  Li costa assimilar el món conceptual de Sant Tomàs. Fruit d´aquest esforç serà la traducció de  Quaestiones disputatae de veritate, en la que Edith Stein vol establir un diàleg entre la fenomenologia i la filosofia tomista. En aquesta traducció ofereix al poble alemany una traducció valuosa en dos volums.

            Treu importants aplicacions pràctiques per la seva vida interior. Arriba al convenciment que és possible conciliar la vida de la ciència, l´estudi seriós amb les grans exigències d´ordre cultural. En ocasions, les veritats que ella descobreix en els seus treballs científics disposen el seu esperit per una trobada més profunda amb la veritat total.^[9]

            Aquesta traducció la realitzarà dedicant mitja hora diària:  en mig del seu intens treball en el col·legi, de la seva atenció als necessitats i als qui cerquen el seu consell. Alguns li pregunten com pot tenir temps per a tot.  En una ocasió va escriure: “Jo no  utilitzo cap mitjà especial per allargar el temps de treball. Faig tot el que puc. Evidentment la capacitat  augmenta quan les necessitats es multipliquen. Si no hi ha res d´urgent s´esgota abans. En el cel segur que entenen d´economia.... Es tracta sols de tenir abans que tot un racó tranquil, on poder tractar amb Déu com si no hi hagués res més,  i això a diari... Finament, cal que un es consideri total i absolutament com un instrument, i en especial les forces amb les que un té per treballar, no com quelcom que necessitem nosaltres, sinó Déu en nosaltres.” Potser es podria dir: perquè pregava intensament i concedia a Déu el primer lloc, tenia tant temps per tot. Com escriurà  W.Herbstrith: “ L´ oració d´Edith Stein no era una alliberació del propi jo, sinó font d´energia per  poder realitzar un desinteressat treball professional al servei dels homes. ^[10]

            A la primavera de 1928 el P. Przywara li aconsella que vagi a les celebracions de Setmana Santa i Pasqua a l´abadia benedictina de Beuron. Ella hi anirà  regularment, i  hi passarà dies de silenci i meditació. Allà se sent  feliç de trobar-se en la casa materna que és l´Església. De les seves estades en aquesta abadia aprèn a viure la fe en comunitat, i inclourà les seves experiències en la tradició de la litúrgia, constata com moltes festes litúrgiques tenen el mateix calendari que les festes jueves,  descobreix la riquesa de l´oració jueva en els salms.

            La Gna. Plazida OSB, que va conèixer a Edith en alguna de les seves estades a Beuron, afirmarà: “ A través de la seva trobada amb l´esperit litúrgic benedictí de Beuron es van alliberar i desenvolupar  moltes coses en l´interior de Edith Stein, sense les quals no hagués pogut madurar en ella aquella meravellosa grandesa i amplitud que constitueix el tret característic del seu caràcter.” ^[11]

            Per a Edith conèixer l´ abat  benedictí Raphael Walzer va ser una veritable sort.  En la seva  infància ella havia perdut el seu pare, i ara,  en la  segona infància espiritual, Déu li  concedia un pare de talla admirable. Per a  Edith l´abat Walzer personificava plenament la vida benedictina, era la seva encarnació vivent. Molt aviat li va obrir  la seva ànima, li va confiar els  seus problemes i va trobar en ell un recolzament incondicional. Es van compenetrar profundament. Edith veia en el jove abat ple de vida i d´equilibri, un home de Déu; per l´abat Walzer era ella una de les grans dones del present a qui tenia la sort de conèixer i de dirigir-la en la seva vida interior. L´influx de Walzer sobre Edith va ser molt gran. Ningú va tenir tanta influència sobre ella, ni la va conèixer tan profundament. L´abat Walzer, més tard, escriurà una semblança d´ella: “Rarament he trobat una ànima que reunís en ella mateixa tantes qualitats eminents, i amb tot, era la senzillesa i la naturalitat personificades. Va romandre després de la seva conversió amb tota la seva ànima de dona plena de sentiments delicats, més bé maternals, sense donar-se aires de <<mare noble>>. Tots dos érem partidaris d´una pietat sense problemes. Ella era el màxim de senzilla, ànima neta i transparent, dòcil per seguir el buf de la gràcia sense ombra d´escrúpols.” ^[12]

            Sobre les estades d´Edith a l´abadia de Beuron, l´abat Walzer escriurà: “ Volia restar allí, estar amb Déu, tenir davant seu en certa manera els grans misteris (...). Jo no crec que necessités molts escrits per la seva reflexió i oració, o que pensés discursos espirituals, pels quals sempre la demanaven...., com  el seu comportament extern quasi rígid, així mantenia el seu interior en la pau de la seva joiosa i benaurada contemplació de Déu. Convertida agraïda i feliç de estar a casa de la seva mare,  l´Església, reconeixia en el cor salmodiant dels  monjos ... a l´Església en oració. Va conèixer en profunditat la recomanació de Crist: <<pregueu sense defallir>>, i així cap cerimònia litúrgica li semblava massa llarga, cap esforç massa gran. Tampoc la sola bellesa de l´acurada litúrgia era decisiva pel seu esperit i pel seu cor. Certament la forma ocupava un lloc privilegiat, amb el seu llenguatge, la seva visió, la seva creativitat ..., però res humà podia destorbar-la, ni les, en part, poc afortunades formes de l´Església conventual de Beuron, ni altres imperfeccions que  de cap manera li passaven per alt. L´aspecte purament estètic ... mai va fer perdre el seu pensament o la seva oració.”^[13]

            6.  Lluita per la promoció de la dona en l´Església

            L´abat Walzer de l´abadia de Beuron l´anima a dedicar-se a fons al tema de la dona. En aquest tema ella pot donar una aportació vàlida, ja que com a dona ha pogut desenvolupar-se humanament i intel·lectualment, també ha experimentat en la seva carn la discriminació pel fet de ser dona, cal recordar que no va poder accedir a una càtedra pel sol fet de ser dona. Edith accepta  enterament la seva feminitat amb el desig profund de portar-la a la plenitud. Ella ha sentit la força de la seva condició femenina i de la seva vocació de maternitat exercida en l´ensenyança, en la formació, en el tracte delicat amb els altres i en el conreu de la vida espiritual.

            Edith coneix molt bé la situació de la dona en el context de la primera meitat dels segle XX,  les pressions que hi ha perquè se la mantingui en les tasques de la llar, i es menysté la seva capacitat intel·lectual. Quan en la primera meitat del segle XX, els moviments d´alliberació de la dona es fan presents a Alemanya, molts dubtaven que l´Església catòlica podés oferir quelcom a  aquest moviment. Edith no es desanima en la seva tasca d´oferir aquest servei a l´Església. Ella analitza el perquè d´aquesta desconfiança, i mostra com l´Església no és inamovible, perquè la part humana de l´Església està subjecte al desenvolupament, encara que moltes vegades es presenti  en forma de lluita. Ella veu molt important que l´Església col·labori amb el moviment femení d´alliberació de la dona, però el moviment femení catòlic ha d´aportar la seva concepció del món i la riquesa espiritual que li ofereix la fe.

            L´associació de mestres catòliques la convida a fer conferències sobre el tema de la dona. El jesuïta Przywara aconsegueix organitzar-li un viatge de conferències per diversos països d´Europa. Viatja per Alemanya, Aústria , Suïssa i  França. Es cerca en  ella la conferenciant especialitzada que parli de la dona i el seu significat en la societat. Ella es converteix en la portaveu dels esforços de l´emancipació promoguts per les dones catòliques, aclareix aspectes obscurs i obre camins nous.

            El missatge que ella exposa en les seves conferències dels anys 1928-1938, sorgeix  precisament de la seva pròpia posició de dona autònomament pensant i professional. Aquestes conferències estan recollides en el seu llibre Die Frau (la dona) i Frauenbildung und Frauenberufe (Formació i professions de la dona).    

            Ella planteja el tema de la dona en profunditat, i amb mètodes adequats i seriosos per trobar una solució. Les seves conferències arriben a la gent, per la seva senzillesa, l´agudesa de les seves explicacions i perquè encarna allò què diu. El P. Przywara no dubta en afirmar que Edith va ser la primera a proporcionar no sols a les dones, sinó també als homes, sobre tot al clergat, una idea objectiva de l´ànima femenina.

            Edith lluita perquè li siguin reconeguts a la dona els drets propis de tot ésser humà i els específics de la seva feminitat. Defensa el paper de la dona en tots els àmbits de la vida cultural i social. Ella no posa mai límits a l´activitat professional de la dona, però perquè la dona desenvolupi totes les seves capacitats en l´àmbit professional ha de rebre  una adequada formació no sols intel·lectual, sinó també s´ha d´educar l´afectivitat i la voluntat, perquè  així la seva activitat porti l´empremta de la seva feminitat. Ella parteix sempre de la igualtat de la dona i l´home, com a filòsofa estudia en profunditat les característiques específiques de l´ésser  de la dona, per això molts dels seus escrits són plenament actuals. Edith no sent compassió de si mateixa per la seva condició de dona ni dóna la culpa a l´home de la seva situació. La visió d´Edith Stein de la dona com de l´home és sempre positiva.

            En les seves conferències, ella vol comunicar com començar a viure de la mà de Déu. Edith és  una dona que ha buscat i ha trobat. Viu el goig de la seva trobada amb el Creador, i sent com totes les seves energies han estat unificades per la seva trobada amb Déu. Ella vol ajudar els homes i dones perquè estiguin contents de ser cristians, i per altra banda, vol despertar en les dones la consciència de l´obra que, com a cristianes, els ha estat encomanada en l´Església i en la societat. Ella intenta promoure la intel·lectual catòlica com una dona formada científicament i de pensament objectiu. Demana  centres catòlics per a  la formació de la dona, on hi hagi la bibliografia necessària, cases de descans on la dona intel·lectualment formada pugui trobar estímul i contacte amb persones amb els mateixos ideals; perquè s´animin mútuament, a més es recolzin i s´ajudi a les joves; perquè tinguin possibilitats de treballar científicament i trobar en aquest treball el suficient per a viure.^[14] 

            Edith  denunciarà l´actitud passiva de la dona dins l´Església. Teresa de Jesús, Caterina de Siena, Brígida de Suècia no són excepcions que confirmen la passivitat de la dona, ja que el seu dinamisme va brollar  de la seva unió amb el Crist.  El segle XX exigeix molt més a la dona. Ella convida  les dones a col·laborar en l´acció catòlica en tots els camps. “L´Església ens necessita, es a dir, el Senyor té necessitat de nosaltres. Tot sembla indicar que avui crida el Senyor un gran nombre de dones per portar a terme tasques especials en la seva Església.”^[15]

            En les seves conferències dirigides a les dones, hi ha sempre la seva idea fonamental << Maria és el prototipus de l´ànima femenina>>, com escriu Teresa a Mater Dei: “Quan es llegeixen les seves dissertacions, es té la impressió que va treure els seus grans coneixements sobre la dona de la seva unió amb Maria. Constantment s´esforça Edith per orientar la mirada de la dona vers el puríssim ideal, que és Maria. Tots els problemes femenins els solucionava Edith estudiant la conducta de Maria. Feia observar que Crist dirigia la mirada del creient cap el Pare del cel, i Maria tenia la missió de portar els cors dels homes cap el seu Fill. Aquesta missió també li ha estat encomanada a la dona.”^[16]

            Des de la seva fe i la vida d´unió amb Maria, descobreix en la mare de Jesús no sols  el prototipus de l´ànima femenina, sinó que és veritablement mare. Maria ens estima i ens coneix, i vetlla per fer de cada un de nosaltres allò que està destinat a ser. La dona mitjançant la seva actitud mariana, participa de l´efusió amorosa de l´Esperit Sant. Segons això, la trajectòria de la dona, tal com Edith la veu, va amb Maria fins a Crist, i amb Crist crucificat fins a la gloria amorosa de Déu, de la qual davallen per a ella totes les seves energies maternals i benefactores.”^[17] Maria també és la dona forta capaç d´assumir en la història els papers més imprevisibles i portar-los a terme amb qualitat, precisament perquè va ser la dona que la seva qualitat de vida brollava des del més profund del seu ésser. Com diu Edith Stein: Tot el poble té necessitat no sols del què tenim sinó del què som..”^[18]

             Edith realitza l´ideal de la dona a l´altura del seu temps, aconsegueix un nivell filosòfic de primer grau. Com dirà Joan Pau II: “Ella mateixa serà testimoni d´aquesta feminitat socialment operativa, fent-se apreciar com investigadora, conferenciant, professora. Fou valorada com a dona de pensament, capaç d´utilitzar amb savi discerniment les aportacions de la filosofia contemporània per buscar la <<plena veritat de les coses>> amb el seu constant esforç per conjuminar les exigències de la raó i les de la fe”^[19].

            Tots elogien en les seves conferències la seva senzillesa, la seva clarividència, i la seva decisió.  Molts desitgen que la seva veu tingui més ressò. Per això li proposen que torni a l´universitat. És una tasca que la il·lusiona, però de nou experimenta el fracàs. Ara ella com a dona ja pot ensenyar a la universitat, però tots els qui pertanyen a la raça jueva estan exclosos dels llocs oficials. Accepta un treball a l´Institut Superior de Ciències Pedagògiques de Münster. Però allà sols hi pot estar poc temps, de 1932 a 1933,  perquè en pujar Hitler al poder perd la seva plaça de professora pel fet de ser de raça jueva. Ella podia marxar a Sud- Amèrica i continuar la seva tasca intel·lectual. Però creu que ha arribat l´hora d´ingressar al Carmel, fa dotze anys que ho esperava amb veritable anhel.

            La seva conversió al cristianisme,  a diferència de molts altres convertits, no va suposar un menyspreu de la seva condició de  jueva,  ni va rebutjar  les seves arrels culturals i religioses, sinó que la fe cristiana l´ajuda a llegir més profundament la història del seu poble. Ella intenta unir el seu amor a l´Antic Testament amb el seu amor a Jesús. Ella solia dir: “No es pot imaginar el que significa per a mi ser filla del poble escollit, pertànyer a Crist no sols espiritualment, sinó també  pels llaços de sang.”^[20]

            Davant la situació que amenaçava els jueus, ella demana una audiència privada amb el Papa.  En no ser possible aquesta visita, ella l´escriurà i li demanarà que escrigui una encíclica a favor dels jueus perseguits. La seva aportació és  tinguda en compte per preparar un esborrany sobre aquesta encíclica,  però que no arribarà a publicar-se. Més tard Pius XII prendrà algunes d´aquestes idees en la seva primera encíclica Summi pontificatus.^[21]

            Quan en el locutori del Carmel de Colònia demana l´ingrés en la Comunitat, expressa els motius de la seva vocació amb aquestes paraules: “No ens pot ajudar l´activitat humana, sinó la passió de Crist. El meu desig és participar en ella.” 

            7. Carmelita Descalça, orant i escriptora

            El 14 d´octubre de 1933, a l´edat de 42 anys,  ingressa al Carmel de Colònia. Per fi es troba en el lloc on pertanyia espiritualment des de feia temps. Va dir l´abat Walzer: “Ella va córrer al Carmel com un nen es llença als braços de la seva mare. Edith està molt segura que el seu lloc en l´Església és el Carmel. Té la profunda convicció que el Senyor li prepara en el Carmel quelcom que sols allà ho pot trobar. Rodejada de les seves germanes i en un ambient de silenci se sent feliç i privilegiada de gaudir de tanta pau i tranquilitat interior. Se li ha concedit la gràcia que,  feia tan temps,  anhelava: <<Viure en el santuari més íntim de l´Església>>.^[22]

            Ara el seu apostolat és l´oració, sobretot pel poble jueu i pels qui el persegueixen. Posa tota la seva confiança en Déu, i té com a mestre espiritual a Sant Joan de la Creu. Amb esforç es va adaptant a la vida comunitària. Ella ha acceptat la vida religiosa com a donació i holocaust,  és dòcil a tot allò que li exigeixen, no es reserva res per a ella. Valora profundament la vida comunitària. Després de  viure uns anys en el convent escriu: “ Un no pot conèixer veritablement les seves faltes, sinó vivint en comunitat. Quan un viu sol, es fa una idea falsa sobre si mateix. Això ja és un estimable avantatge de la vida conventual.”^[23]

            Per la seva vida religiosa escollirà el nom de Teresa Benedicta de la Creu. <<Teresa>> per la Santa d´Àvila, <<Benedicta>> per la seva devoció a Sant Benet, i <<de la Creu>>, perquè sota la Creu ha comprès el destí del poble de Déu, i entén que tots aquells que comprenen el què significa la Creu de Crist han de portar-la en nom de tots.

            El 21 .4. 1935 farà la professió temporal per tres anys. Amb les altres germanes de Comunitat renovarà els vots el 14 de setembre de cada any. El 14 de setembre de 1937,  el mateix dia i a la mateixa hora que Edith fa la renovació dels vots religiosos, mor la seva mare que tant estima.  L´any 1938 fa els vots perpetus, al cap de sis dies de la seva professió solemne mor el seu estimat professor Husserl, reconeixent el gran amor de Déu i el perdó de Crist. Ella  considera aquest esdeveniment com un fabulós regal de professió.

            La  vida consagrada ofereix a Edith noves dimensions en la contemplació de Maria. Contempla a Maria sobretot en la seva virginitat. Aquesta significa per a  la mare de Jesús  disponibilitat sense reserves a Déu. La virginitat en la religiosa no és repressió : “És l´exercici suprem de la llibertat humana perquè és l´acte d´amor voluntari al Senyor.” Crist elegeix a una mare-verge per realitzar la Redempció. Edith Stein descobreix en aquest gest de Crist “que la virginitat lliurement elegida i consagrada és amor redemptor pel món i expiació supletòria del Crucificat.” Maria és el model de “sponsa Christi” per a la religiosa. Si ella “ és el cor de l´Església que emplena als seus membres de vida, la religiosa ocupa el mateix lloc i exerceix idèntica funció.”^[24]

            La vocació religiosa encara li accentua més la seva pertinença al poble jueu. Encara que perseguit, se sent orgullosa de pertànyer al mateix poble i a la mateixa raça de Jesús el seu Senyor. En el Carmel escriurà a un amic jesuïta: “ No es pot imaginar el que significa, quan al matí entro a la capella i contemplo el tabernacle i Maria,  em dic: ells eren de la nostra sang. Aquesta pertinença la fa ser solidària amb la sort del seu poble. Ella viu la seva vida religiosa com un <<martiri incruent>> per guanyar els seus germans de raça per a Crist.

            El Carmel ha suposat per a ella viure encara amb més radicalitat les exigències de l´Evangeli. En el Carmel tot li ha ofert a Crist: professió, fama, persones amigues, i la seva pròpia família. I Edith sempre ha dit que sí. Aquest sí incondicional a la divina voluntat és el fonament de la seva pròpia alegria i gratitud. Ella no pot renunciar al sacrifici perquè ella mateixa ha elegit seguir el Crist de la Creu, i perquè se sent mitjancera de la salvació del seu poble.  Per a Edith Stein, l´oració i el sacrifici tenen un valor apostòlic i una eficàcia directa, en ells veu la manera de prolongar la Redempció de Crist, ja que són els mitjans que millor la configuren amb el Redemptor. Ella,  des de la seva conversió,  ha  buscat la trobada íntima amb Déu, i descobreix que el camí del sofriment és el més qualificat per la unió, amb Déu.^[25]

            Edith, en ingressar al Carmel,  ha renunciat a l´activitat científica. Està convençuda: “el que val no és el treball humà, sinó la passió de Crist.”^[26] Però és en el Carmel de Colònia, on  aprofundeix encara més  en la vida intel·lectual. Intenta elaborar una nova filosofia, un nou sistema de pensament, un projecte ambiciós de filosofia cristiana en el qual resumeix el millor del seu itinerari intel·lectual. Quan finalitza el noviciat, el provincial de l´Orde, P. Teodor Rauch, li demana que prepari per la seva publicació el seu treball d´oposicions per la càtedra  Acte i presència. Sota la influència de les noves experiències del Carmel, refà tot el text original i el titula: Endliches und ewigs Sein (Ésser finit i ésser etern). El redacta després de dos anys de laboriosa activitat, dedicant dues hores diàries al treball científic. El filòsof A. Koyré va definir aquesta obra com: <<la seva biografia espiritual>>^[27]

            A més del seu treball d´infermera i  de telefonista escriurà articles curts per a diferents revistes, per exemple, a petició de la Federació Catòlica de Dones. Escriurà també reflexions amb  motiu de la festa de Sant Joan de la Creu,  titulat: Amor a la Creu. El seu últim treball al Carmel de Colònia, és precisament un estudi sobre el discerniment d´esperits segons la regla de Sant Benet <<Santa Discretio>>, és el seu regal en motiu del sant de la seva priora Maria Teresa Renata, que més tard serà la seva primera biògrafa.

            En el seu temps,  moltes religioses eren de l´opinió que el treball intel·lectual no era un treball autèntic, ni era conforme a la vida d´oració. En els ordes masculins no existia aquesta limitació per acceptar els religiosos tasques espirituals o per ser sacerdots. Hi havia molts prejudicis a vèncer, un dels quals l´assenyalava el moralista Hans Rotter: “Una elevació del nivell de formació de la dona havia de tenir una conseqüència evident a la d´una nova missió en la societat. El baix nivell catòlic de formació (de la dona) sols es podia superar quan deixessin d´equiparar-se la humilitat i la ignorància. Els períodes de prova  i formació en la vida monàstica no s´han d´entendre com estats definitius; cal tenir en compte el desenvolupament de la persona. També les Ordes contemplatives han de donar als seus membres la possibilitat d´un ambient que fomenti el seu desenvolupament espiritual i crei les tasques adequades a la formació de la personalitat de cada u. El decisiu en la vida contemplativa no és el gust subjectiu d´una vida <<d´oració>>, sinó l´ obediència, es a dir, la disponibilitat respecte a les exigències que es poden presentar en una Orde a cadascun dels seus membres. També en aquest camp va ser Edith Stein una pionera. ”^[28]  

            Edith amb la seva existència va desfer la tesis de la dedicació unilateral en la vida contemplativa a treballs purament manuals. Per a ella no hi ha diferència essencial entre el senzill treball manual i la activitat intel·lectual. La convivència amb les altres monges que no tenen la seva altura intel·lectual per a Edith no suposa cap humiliació, sinó un enriquiment i una ajuda per avançar ràpidament en el camí de l´amor. A més ella està profundament agraïda perquè ha trobat en el Carmel una llar. Edith és profundament senzilla, i no vol lluir els seus coneixements, les monges tampoc fan referència al seu passat; algunes el desconeixien. Edith valora molt l´horari monàstic que li permet trobar un equilibri entre el treball intel·lectual, la vida comunitària i la vida de pregària.

            Ella sap per experiència que trobarà el pa de la veritat era amb el suor del front A la llum sols s´arriba després de molts esforços. Edith en el seu treball d´investigació pel doctorat, es va lliurar tan intensament a  aquesta tasca d´ aconseguir la claredat que li va suposar grans sofriments, ja  que no la deixaven descansar ni de dia ni de nit. En aquella època ella va perdre el son i va tardar molts anys fins a tenir altre cop les nits tranquil·les. Però també coneix el goig de descobrir la veritat i la seguretat quan s´arriba al fonament. Edith gaudeix en la contemplació de la veritat, aquest goig fa que estigui  impacient per trobar-la. ^[29]

            El 1938, davant la persecució cada vegada més forta de què són  objecte tots els qui pertanyen a la raça jueva, ella no vol posar més en perill al Carmel de Colònia, i es refugia al Carmel d´Echt a Holanda. Travessa la frontera l´últim dia de l´any 1938.

            En aquest nou Carmel és acollida amb molt amor. Ella és un exemple d´observança de la Regla i d´amor fratern. El seu equilibri, la seva bondat, el seu somriure li fan  guanyar l´estimació de totes les germanes.

            El diumenge de Pasqua de 1939,  demana permís a la mare priora  per fer ofrena de la seva vida per evitar una nova guerra mundial. “Estimada Mare, permeteu-me per favor V. R. oferir-me al Cor de Jesús com a víctima propiciatòria per la pau del món, perquè el poder de l´Anticrist s´esfondri i , si fos possible, sense una nova guerra mundial, i que es pugui instaurar un nou ordre de coses. Desitjaria fer-ho avui perquè ja són les dotze; sé que no sóc res, però Jesús ho vol i cridarà en aquest dia per això a molts d´altres.”^[30]

            El dia 9 de juny d´aquest mateix any, preveient la seva propera mort, al final d´uns exercicis redacta el seu testament: “Des d´ara accepto amb alegria,  la mort que Déu m´ha destinat, amb total submissió a la seva santíssima voluntat. Demano  al Senyor que accepti la meva vida i també la meva mort en honor i glòria seves; per totes les intencions del Sagrat Cor de Jesús i de Maria; per la Santa Església i, especialment, pel manteniment, santificació i perfecció de la nostra Santa Orde, en particular els convents de Carmelites de Colònia i d´Echt; en expiació per la falta de fe del poble jueu i per què el Senyor sigui acollit pels seus; perquè vingui a nosaltres el seu Regne de Glòria, per la salvació d´Alemanya i la pau del món. Finalment, per tots els meus éssers estimats, vius i morts, i tots aquells que Déu m´ha donat. Que ningú d´ells prengui el camí de la perdició.”^[31]

            La  guerra esclata en aquest mateix any, però ella no deixa de confiar plenament que el seu oferiment serà acollit per Jesús. Alguns es pregunten si Edith pensava que Déu necessita dels sacrificis humans dels homes per reconciliar-se amb ells. Edith creia en el Déu que s´ha revelat en Jesús de Natzaret, que l´amor de Déu és amor que es dóna, amor que mor per donar  vida als altres. Ella va voler participar en la vida i en la mort de Crist.^[32]

            Edith utilitzarà el seu talent com un servei a les seves germanes de Comunitat per ajudar-les a viure amb intensitat la pròpia vocació. En cada una de les seves paraules hi ha la seva vida del tot lliurada a Déu. En una ocasió  havia fet una conferència a les seves germanes de Comunitat sobre: “Sant Joan de la Creu i la seva unió amb Déu”. Les monges en van donar aquest testimoni: “va parlar amb una tranquil·litat tal i un coneixement que ens va impressionar profundament,  perquè es veia que eren coses que ella vivia”^[33]. També en motiu de la professió temporal d´una germana  escriurà una reflexió sobre els vots religiosos.

            Cada any, el dia 14 de setembre,  festa de l´exaltació de la santa Creu, les carmelites renoven els seus vots. Hi havia la costum que la priora en aquell dia llegia una breu reflexió, ara li encarregarà a Edith que l´escrigui. Ella ho farà amb goig cada any que viurà  en el Carmel d´Echt. Són reflexions profundes, d´una persona que viu a fons la vida religiosa i anima a viure-la a les seves germanes, sobre tot en els moments tan tràgics de la II Guerra Mundial.^[34]

            Un d´aquest escrits és la lectura de la seva festa, el dia 9 d´agost, que hi ha a la Litúrgia de les Hores propi dels carmelites: “ <<Et lloem, oh Creu, única esperança>>, diem amb l´Església en el temps dedicat a la contemplació de la Passió de nostre Senyor Jesucrist.  El món és en flames; la lluita entre el Crist i l´Anticrist ha començat obertament. Si et decideixes per Crist, això et pot costar fins i tot la vida. Mira davant teu el Salvador penjat a la creu perquè s´ha fet obedient fins a la mort de creu. Va venir al món no pas per fer la seva voluntat, sinó la voluntat del Pare. Si vols ésser l´esposa del Crucificat, també tu has de renunciar totalment a la pròpia voluntat i no tenir cap més desig que complir la voluntat del Pare. (...) El món és en flames; el foc pot arribar també a les nostres cases. Però la creu s´alça per sobre de totes les flames, que no la poden consumir. Ella és el camí que va de la terra al cel; el qui abraça amb fe, amor i esperança se sent endut enlaire, fins al si de la Trinitat.  El món és en flames. Si sents el desig d´apagar-les contempla la creu: del seu cor obert brolla la sang del Salvador, capaç d´apagar les flames de l´infern. Amb el compliment fidel del teus vots, manté lliure el cor; llavors hi entrarà el doll de l´amor diví, l´inundarà i el farà tan fecund que arribarà fins als extrems de la terra. Amb la força de la creu pots arribar a tots els llocs de l´aflicció, a tot arreu on et porti el teu amor misericordiós, l´amor que ve del cor diví, que escampa arreu la seva preciosa sang per calmar, per salvar, per redimir. El crucificat abaixa ver tu els ulls per preguntar-te, per posar-te a prova. ¿Vols tornar a pactar de debò l´aliança amb el Crucificat? ¿ Què li respondràs? Senyor, ¿ a qui aniríem? Només Vós teniu paraules de vida eterna. Ave Crux, spes única!”^[35]

            L´any 1940,  és elegida nova priora la Gna. Antònia, aquesta  no vol que es desaprofitin les dots intel·lectuals d´Edith Stein, i li demana que prepari un assaig sobre la doctrina de Sant Joan de la Creu, amb motiu de la celebració del IV centenari del seu naixement. Ella elegeix com a  tema: “La ciència de la creu en Sant Joan de la Creu”. Aquest havia estat el seu tema de meditació en els seus exercicis de postulant, i segueix essent un tema constant de meditació. Ella vol descobrir una llum a la creu que s´ha abatut sobre el seu poble. La priora,  en el que li és possible,  l´ allibera de tota càrrega domèstica, però ha de tenir cura de donar classes de llatí a les postulants. Aquest nou mandat és un goig per Edith. A ella li agrada que li facin aquests encàrrecs, com dirà a una Dominica: “Està bé que em facis preguntes, sols penso quan m´encarreguen una feina. Sinó el meu cervell normalment reposa tranquil. Però m´alegra que es posi en marxa i que encara pugui ser útil algú”. També escriu: “Jo dono gràcies per fer quelcom nou abans que se´m rovelli totalment el cervell”.^[36]

            Realitzar l´assaig citat és per a ella una gràcia, ja que  li permet està tot el dia en contacte amb Sant Joan de la Creu, el millor dels seus mestres. Aquest contacte l´ajudarà a preparar-se amb tota consciència des de la fe, l´amor i l´esperança pel martiri. Perquè la creu és el camí de llum, mort i de la resurrecció, no sols per a ella sinó per a tot el seu poble.

            L´any 1941 comença la deportació en massa dels jueus, ella tem l´expulsió de la clausura. S´inicien els tràmits per traslladar a Edith i la seva germana Rosa a un Carmel de Suïssa, però no arribaran els permisos a temps. En el seu interior Edith pateix però no es desespera, segueix profundament ancorada en el principi que fins ara ha mantingut viva i segura la seva fe: <<No es faci la meva voluntat sinó la teva>>, i comenta T. Renata: “ Amb aquesta disposició entra Sor Benedicta en l´ última fase de la seva vida”^[37]

            L´abril de 1942 escriu serena: “abandonem-nos tots plens de confiança a la providència i dediquem-nos amb tranquil·litat  als nostres deures.” Però  escriu a marxes forçades, com si pressentís que li falta temps. aprofita cada minut lliure fins extenuar-se  a fi de concloure la seva obra.

            8. Empresonament i mort en un camp de concentració          

            No ha acabat encara  l´ estudi sobre la Ciència de la Creu a Sant Joan de la Creu, quan la Gestapo la ve a buscar al convent on vivia  per internar-la a ella junatment amb la seva germana Rosa en un camp de concentració. Era el 2 d´agost de 1942. Edith és conscient del seu destí i l´ accepta com vingut de les mans de Déu. Ella veu amb claredat que Déu ha acceptat l´ofrena que ella ha fet de la seva vida. Al ser detingudes dirà a la seva germana: “Anem a morir pel nostre poble.”

            Edith i la seva germana Rosa seran conduïdes al camp de concentració de Westerbork. Edith,  ni en enmig del terror no deixarà de ser un àngel de pau. Moltes mares aterrides s´havien tornat apàtiques, incapacitades de tenir cura dels seus fills. Edith es farà càrrec dels seus fills, els rentarà, els alimentarà i els donarà l´escalf del seu amor. Ella no deixarà de ser consol per a tots. Però per sobre de tot pregarà i oferirà el seu sofriment per la conversió del seu poble, d´els no creients, pels seus perseguidors, per tots els qui han abandonat a Déu de cor. Una persona se li ofereix per ajudar-la, però  ella li respon: “No faci res,  per favor, no faci res”. Edith no vol ser una excepció,  ni tenir privilegis pel fet de ser batejada.

            Edith havia escrit a la seva priora d´Echt: “No es pot adquirir la ciència de la Creu més que sofrint veritablement el pes de la Creu. Des del primer instant he tingut la convicció íntima d´això, i m´he dit en el fons del meu cor: Salve, oh Creu, la meva única esperança.”^[38] Ara es farà realitat en tota la seva cruesa el pes de la creu, però també serà el seu motiu d´esperança. El seu sofriment i el dels altres units al de Crist no restarà infecund.

            El 7 d´agost de 1942 és deportada  al camp de concentració d´Auschwitz (Polònia), on  mor a les càmeres de gas, probablement el  dia 9 d´agost de 1942.  La mort és la  porta d´entrada a l´Església celestial, on des d´allà intercedeix per tots aquells qui busquen la Veritat i no descansen fins que la troben.

            9. Projecció eclesial de la vida i del martiri d´Edith Stein

             La seva existència és una seqüència de projectes que acaben en el fracàs. Quan està a punt d´aconseguir-ho,  tot s´esfondra i de nou ha de tornar a començar des de zero. En el seu interior hi ha una fortalesa indomable que reneix constantment. En l´exterior tot són dificultats, ha de lluitar: contra l´ambient familiar per haver-se convertit al cristianisme;  contra la discriminació que impedeix a la dona accedir a una càtedra; contra les disposicions oficials del govern que li treuen tota possibilitat de treballar per la seva condició de jueva. Quan viu joiosa en la vida contemplativa, compren del Senyor que ha de mantenir-se fidel a si mateixa, i de nou haurà d´acceptar el fracàs, l´enfonsament i el martiri.^[39]

            Però la seva fidelitat i el seu martiri no resta infecund, sinó que donarà molt de fruit (Cf. Jn 12,24). La vida i la mort d´Edith són senyals que ens revelen la victòria de l´amor de Déu sobre les tenebres de la culpa humana. Ella havia lluitat per la dignitat de la persona humana, per restablir les relacions d´amb Déu i entre els homes, la seva mort és l´escarni a tot el què ella lluitat. Però després de la II Guerra Mundial, davant la brutalitat amb què havia estat trepitjada la dignitat humana, són proclamats els Drets de l´home.

            Edtih, cercadora innata de la Veritat, va afirmar que la misericòrdia de Déu no estava tancada als límits de l´Església visible, perquè tot  el qui cerca la veritat, cerca Déu, sigui conscient o no. En el Vaticà II, s´afirma que l´Església és el sagrament universal de salvació. Ella  havia demanat al Papa que publiqués una encíclica a favor del poble jueu i serà el Concili Vaticà II que proclamarà solemnement el que ella va viure i va defensar. El poble jueu deixarà de ser considerat el poble que va matar a Jesucrist, per a ser considerat el germà gran en la fe,  perquè l´Església no pot oblidar que ha rebut la revelació del poble d´Israel escollit i estimat de Déu.

            Edith amb tota consciència pregarà i s´oferirà pel seu poble, l´Aliança que el poble jueu va trencar al matar a Crist,  l´home innocent per excel·lència,  per això totes les desgràcies anunciades en els llibres de la Llei es van complir, i des de llavors el poble jueu havia hagut de viure  a l´exili. Després de la II Guerra Mundial, els es concedit de nou poder retornar a Israel i ser reconegut com a nació independent.

            Considerava Alemanya com la seva pàtria. Edith  havia pregat pel poble alemany, aquest amb la derrota va sofrir en part el que havia fet sofrir a altres nacions. L´almoina en la tradició del poble jueu i cristià és considerat un mitjà per reparar els pecats, Alemanya és una de les nacions d´on sorgeixen més donatius per al desenvolupament del tercer món i per a l´Església necessitada.

            Edith havia lluitat pels drets de la dona en la societat, molt del què havia lluitat avui està plenament assumit, la dona té accés a càtedres a la universitat, hi ha en les universitat de molts països, entre ells Espanya, moltes més dones que homes.

            Va defensar el paper de la dona en l´Església, però si l´Església volia respondre a les urgències de la formació de la dona, tindria que entrar a col·laborar en el moviment femení d´alliberació de la dona, però el moviment femení catòlic ha de situar-se en el seu propi terreny, el terreny de la fe, la concepció catòlica del  món fins les últimes conseqüències.^[40] Així ha succeït en la participació de la Santa Seu a la conferència mundial de Pequín, però encara hi ha molt per treballar en aquest camp. 

            En la carta apostòlica la Vita Consecrata el Papa defensarà que les religioses no han de tenir una formació inferior als religiosos, i el mateix Joan Pau II demana que la dona aporti la seva reflexió intel·lectual a la fe. Queda molt camí per recorre perquè allò que està escrit es faci realitat, cosa que Edith ja ho va realitzar en vida. Que la seva intercessió ens ajudi que es faci realitat en cada Carmel, en cada  comunitat monàstica o religiosa, i en cada dona de la comunitat eclesial.

            L´Església ha reconegut en ella una màrtir de la fe. Va ser beatificada a Colònia l´1 de maig de 1987,   canonitzada al Vaticà l´11 d´octubre de 1998 i proclamada copatrona d’Europa l’any 1999.

                                                                       Maria del Pilar Vila Griera

Inscrit en el Registre General de la Propietat Intel·lectual de Barcelona, B-31302, 6-XI-1998